La IA escriu el dictat. La norma, no.

Les primeres setmanes de curs són les de fer inventari. Qui ha tornat com va marxar, qui s'ha oxidat i qui arrossega la mateixa falta des de fa dos cursos. Un dictat és una de les maneres més barates de saber-ho, i per això al setembre en tornen a caure uns quants.

Aquest any, a més, arriba amb una pregunta al darrere: fins on deixem que la intel·ligència artificial hi entri. La resposta que vam prendre a dictats.cat separa dues coses que sovint van juntes i no ho haurien d'anar.

El text sí

Un dictat necessita un text nou cada vegada. Si es repeteix, deixa de mesurar res: mesura qui se'l recorda.

Escriure'n un que treballi una regla concreta, tingui la llargada adequada al nivell i soni natural és una feina que es fa bé de manera automàtica. Aquí la IA hi encaixa: genera el text, el docent el llegeix abans de posar-lo, i si no fa el pes en demana un altre. El cost de revisar-lo és baix i l'error, si n'hi ha, es veu a simple vista.

Els nivells estan calibrats contra els 379 dictats oficials de la Generalitat, així que un text de 4t no acaba tenint la densitat d'un de Batxillerat.

La norma no

Les normes ortogràfiques no canvien mai. Generar-les cada vegada seria pagar sempre pel mateix, però aquest no és el motiu principal.

El motiu és aquest: un model que s'inventa una norma l'hi està ensenyant malament a una criatura, i no se n'adonaria ningú. Una regla falsa no sona estranya. No té faltes d'ortografia. Sembla exactament igual que una de bona, i l'alumne no té manera de distingir-les — per això la llegeix, precisament perquè encara no la sap.

Un text de dictat mal generat es nota de seguida. Una norma mal generada es queda.

Per això a dictats.cat les 26 regles que fem servir estan escrites a mà, una per una. No costen res, són instantànies, i un docent les pot llegir i corregir. Aquí no hi ha res que hagi d'inventar-se cada dia.

Una norma no és una sola norma

Un cop decideixes escriure-les tu, apareix una cosa que un model generat no t'hauria donat: que la mateixa regla necessita dir-se de maneres diferents.

Cada regla en té quatre.

La norma completa, de dues o tres frases i sense terminologia que no calgui.

La versió curta, que es pot llegir d'una tirada. I aquesta no és «la versió fàcil per a qui li costa», que seria una altra cosa i pitjor. És per a qui té dislèxia i el problema és justament llegir un bloc dens de text sobre ortografia, o TDAH i el problema és sostenir l'atenció fins al final. Un paràgraf de tres frases no s'arriba a llegir, i llavors l'ajuda no ajuda.

Els exemples, que es recorden molt millor que la regla.

El parany, que és on es perden gairebé totes les faltes. A la regla de la c i la qu, el parany és que la u no sona: quilo es diu «kilo», no «kuilo». Qui s'equivoca aquí no és que no sàpiga la regla, és que la regla no li havia avisat.

I quan la regla ho demana, n'hi ha una versió per a primària, sense metallenguatge. A una criatura de set anys, «so sord» o «vocal àtona» no li diuen res: són una explicació que li demana aprendre dues coses en lloc d'una. A un adult que prepara un C1 li passa el contrari — la norma bàsica ja la sap, i el que necessita són les excepcions.

Aquesta és una decisió pedagògica per regla i per públic. No és el tipus de cosa que surti de demanar-li a un model «explica'm la dièresi».

Què vol dir això al setembre

Si feu servir dictats per veure com torna el grup, val la pena mirar-ne el resultat d'una manera concreta.

La nota del dictat diu poc. Un 7 amb set faltes diferents i un 7 amb set vegades la mateixa falta són dos alumnes molt distints, i el segon és el fàcil d'ajudar.

El que informa és quina regla ha fallat. Si tres quartes parts de la classe pateixen amb l'apostrofació, això és una sessió, no set converses individuals.

I la falta repetida és una bona notícia. Vol dir que hi ha una regla concreta al darrere, i les regles s'expliquen. La que costa és la falta dispersa, que sol ser un problema d'atenció o de velocitat i no s'arregla explicant res.

En resum

La intel·ligència artificial serveix per al que ha de ser diferent cada vegada i es pot comprovar d'un cop d'ull. No serveix per al que ha de ser sempre igual i ningú no comprovaria.

És una línia que es pot aplicar fora d'aquí: davant de qualsevol eina educativa amb IA, pregunteu-vos què passaria si s'inventés la resposta i ningú no se n'adonés. Si la resposta és «res greu», endavant. Si és «li estaríem ensenyant una cosa falsa», aquella part no l'hauria de generar una màquina.