Escriure poesia a quinze anys: el problema no és el vers, és el nom

Qui ha fet escriure poesia a una classe de 3r d'ESO sap com acaba. Es proposa un tema, es dona una forma, es deixa temps. I el que arriba és impecable i buit: catorze versos que no diuen res perquè qui els ha escrit sabia perfectament que la classe els llegiria amb el seu nom al costat. A quinze anys, signar un poema sincer davant dels companys és car. Massa car. Així que no es paga.

Aquest article explica com hem muntat El Club de les Poetes Vives, un club de lectura i escriptura de poesia per a l'institut, a partir d'aquesta constatació. La primera decisió, la que ordena totes les altres, és que al mur no hi ha noms.

Anònim per a la classe, mai per al sistema

Cada persona del club té un pseudònim. Els poemes surten al mur del centre amb aquest pseudònim i un reproductor, com una peça gràfica, i cap pantalla que vegi l'alumnat diu mai qui ha escrit què. Això és el que fa que s'escrigui de veritat.

Però anònim per als companys no vol dir anònim per a tothom. L'autoria de cada poema existeix sempre al servidor, i el professorat pot consultar-la quan cal. Consultar-la és una acció explícita, i queda registrada: qui ha mirat, quin poema, quan. És la diferència entre protegir qui escriu i deixar-lo sol. Un poema que preocupa ha de poder arribar a una persona adulta amb nom i cognoms; el que no ha de passar és que aquesta possibilitat sigui gratuïta o invisible.

Una lectora que només pregunta

Hi ha intel·ligència artificial al club, i hem passat més temps decidint què no faria que què faria.

No reescriu. No proposa versions. No corregeix. El que fa és llegir el poema i deixar preguntes al marge: per què repeteixes aquesta paraula quatre vegades, és una insistència buscada? Al vers sis canvies de tu a vostè, ho has fet a propòsit? Aquesta imatge i aquella es contradiuen, vols que sigui així? El títol diu massa? El final talla? Preguntes sobre decisions que poden ser conscients o no, perquè qui escriu s'adoni que ho són. La resposta, i el poema, són seus.

El comptador de síl·labes mètriques va a part i és local: no passa per cap model. I a la IA només hi arriba el text del poema. Cap nom, cap correu, cap dada de la persona que l'ha escrit. Hi ha un límit d'ús per persona i dia, que ja diu força sobre per a què serveix: per pensar un poema, no per fabricar-ne cent.

Decidir on respira

Abans de publicar, qui escriu tria una veu i un ritme de lectura, i escolta el seu poema. Sembla un detall i no ho és. Decidir on hi ha una pausa, on el vers s'accelera, on respira, és entendre el que s'ha escrit d'una manera que la lectura en silenci no dona. Molts poemes canvien després d'escoltar-se.

Al mur, el poema es llegeix i s'escolta. La veu és una de les poques coses que hi ha entre l'anonimat i el buit.

Algú ho llegeix abans

Cap poema surt al mur sense que una docent l'hagi llegit. Aquesta és la segona decisió que ho ordena tot.

La IA marca i ordena els poemes abans de la revisió, però qui aprova és sempre una persona. Si hi veu un risc alt, indicis clars d'autolesió, desesperança amb pla, assetjament a algú identificable, el poema no es rebutja: s'escala a tutoria o orientació, discretament. Qui l'ha escrit veu «en revisió», exactament el mateix que veu tothom. La poesia fosca, que és la majoria de la poesia que s'escriu a quinze anys, segueix el camí normal. Només s'escala el que és un senyal, no el que és un to.

Rebutjar un poema exigeix escriure una nota a qui l'ha fet. No hi ha rebuig silenciós, perquè el silenci és el que estem intentant desmuntar. I qui ha escrit el poema el pot retirar del mur quan vulgui, sense donar explicacions. És seu.

Per què «les poetes»

En aquest club el femení és el genèric. Quan es diu «les poetes», hi som totes, tots i tothom. No és una excepció que calgui justificar cada vegada: és la regla del lloc, declarada a la porta, i a partir d'aquí no es fan dobles formes ni s'hi torna.

Què no resol

Val la pena dir-ho, com sempre.

Una instal·lació és un centre. El club està lligat al domini de Google Workspace del centre: només hi entra qui té compte del centre, i el mur no es comparteix amb ningú de fora. Avui la instal·lació en marxa és la de l'Escola Industrial. Un altre centre necessita la seva, i la preparem nosaltres.

No és una classe de mètrica. Hi ha un temari de formes poètiques, del haiku a la dècima, i cada forma es pot fer servir com a punt de partida. Però la classe la fa el professorat. El club és on s'escriu, no on s'explica.

Els exemples els poseu vosaltres. Les poetes que el club cita són totes de domini públic. La resta de la poesia, la que es llegeix a classe i la que s'imita, la porta cada docent.

No substitueix la mirada. La IA ordena i el sistema registra, però qui llegeix el poema d'una alumna i decideix si cal una conversa és una persona. Això no ho hem volgut automatitzar, i no ho farem.

Per començar

Si feu llengua o literatura a secundària i us reconeixeu en el primer paràgraf, demaneu l'alta i us preparem la instal·lació del vostre centre. Mentrestant, la fitxa del Club de les Poetes Vives explica amb detall què fa i què no.

I si la vostra entrada a l'escriptura és una altra, dictats.cat treballa l'ortografia amb correcció que explica cada falta, i El Pla Lector porta el seguiment lector del centre. Són tres maneres d'arribar al mateix lloc: que llegir i escriure no facin vergonya.