La IA proposa la nota. La posa el docent.

Quan una eina diu que «corregeix amb IA», la pregunta que fa qualsevol docent és la bona: i si s'equivoca? Una nota mal posada no és un error tècnic. És una cosa que arriba a un alumne, i de vegades a una família, amb el nom del centre al darrere.

Per això, abans d'explicar què fa la intel·ligència artificial a El Museu Apagat i a la seva expedició La biblioteca sense paraules, comencem pel que no fa.

Mai a les mans de la IA

Cap valoració compta fins que el docent la revisa i la confirma. No és una opció que es pugui desactivar ni una casella marcada per defecte. És com està construït.

Quan el docent puja el PDF amb les fitxes escanejades, el que torna l'eina és una proposta: qui és l'alumne, quina missió és, quin nivell sembla haver assolit i per què. Fins que el docent no la valida, aquesta proposta no apareix a les notes ni l'alumne la veu. Si no hi està d'acord, la canvia. Si la IA no ha reconegut bé l'alumne o la fitxa, es corregeix a mà abans de res.

La màquina proposa. La nota la posa una persona que coneix l'alumne.

Instruccions curtes per equivocar-se poc

L'altra mitja resposta és com se li demana que corregeixi. Un model al qual dius «corregeix aquest treball» s'inventarà criteris. Un model al qual dius exactament què ha de mirar, i què no, s'equivoca molt menys.

Les instruccions de correcció són deliberadament estretes:

• Només el que es veu a la fitxa. Si no hi és, no es valora. Res de suposar què volia fer l'alumne.
• La rúbrica de la missió, i cap altra. Quatre nivells (no assolit, en procés, assolit, excel·lència) amb una nota associada a cada un, i marge només dins del nivell.
• Cada matèria a part. A La biblioteca sense paraules hi ha parades de Visual i Plàstica i de Llengua castellana. Cada matèria es valora amb la seva rúbrica, i en castellà només es miren aspectes tècnics i observables: extensió, ortografia bàsica, estructura, presentació. La qualitat literària no la jutja una màquina.
• Si hi ha dubte, s'avisa el docent. Si un alumne escriu una etimologia diferent de la del banc de paraules verificat, l'eina no la dona per errònia: ho anota perquè ho miri el docent.
• Els plans de suport, respectats. Si l'alumne té un pla individualitzat, el nivell «assolit» es mesura contra el seu objectiu mínim, no contra el grup.

Com més acotada és la tasca, menys espai hi ha per a l'error. I l'error que queda es veu, perquè cada proposta porta notes per al docent que diuen què s'ha vist exactament a la fitxa.

Llavors, per a què serveix?

No pas per corregir més de pressa, almenys no principalment. El que realment canvia és una altra cosa: que cada alumne rebi un comentari.

Amb cinc grups i fitxes en paper, el retorn sol ser una nota i, amb sort, una paraula al marge. La IA redacta per a cada alumne dues o tres frases que comencen reconeixent alguna cosa ben feta i proposen una sola millora concreta i assolible. Té en compte les puntuacions anteriors: si l'alumne ha millorat, ho diu. I si encara no entén el català, el comentari li pot arribar en anglès.

El docent llegeix aquests comentaris abans de validar-los, igual que la nota. Però escriure'n vint-i-cinc i revisar-ne vint-i-cinc no són la mateixa feina.

I amb tot el grup corregit amb el mateix criteri apareix una cosa que, fitxa a fitxa, costa de veure: on s'ha encallat la classe. Si la majoria falla el mateix criteri de la rúbrica, no cal parlar-ne amb cadascú. És una sessió.

En resum

La línia és la mateixa que vam explicar amb els dictats: la IA fa la part que es pot comprovar d'un cop d'ull, i una persona decideix la que compta.

Si feu servir qualsevol eina que avaluï amb IA, val la pena fer-li tres preguntes. Què li demanen exactament que miri? Què passa si s'equivoca? I qui signa la nota? Si la resposta a l'última no és «el docent», aquella eina no hauria de posar notes.