Una eina digital perquè es llegeixi en paper: el que hem afegit al Pla Lector aquest setembre

Hi ha una contradicció aparent en una aplicació que es diu Pla Lector i que no té ni un sol llibre digital. És a propòsit. Els llibres del centre són de paper, viuen a les aules, i la lectura que volem és la de paper. El que cal digitalitzar no és la lectura: és saber on són els llibres, qui els té, quins s'han perdut, quins s'estan arreglant, i què passa de debò amb la lectura a l'aula, que és el que cap Excel diu.

L'article d'agost explicava com El Pla Lector cataloga les biblioteques d'aula d'un institut. Aquest explica el bloc de canvis que hem fet a l'inici de curs, perquè cada un ve d'un problema que teníem.

L'aula és l'armari, no el grup

El primer problema era de setembre. Cada curs, els grups canvien d'aula, i els llibres de l'aula no. Amb el catàleg d'abans, cada llibre portava el nom del grup, i cada setembre calia tocar centenars de fitxes perquè el «2n E» que hi deia ja no era el grup que hi seia.

Ara cada llibre té l'aula on és físicament, un codi com A101, i és l'aula la que sap quin grup té aquest curs. Al setembre, la persona que administra el catàleg canvia el grup de cada aula, unes trenta línies, i cap llibre es toca. El grup d'un llibre no es guarda: es dedueix de l'aula on és. Sembla un detall tècnic, i és el que fa que el catàleg sobrevisqui al canvi de curs.

Un alumne amb feina

A cada aula hi ha un bibliotecari o bibliotecària, i és alumnat. La seva feina és portar la biblioteca d'aula: apuntar préstecs i retorns, marcar el que no torna. Fins ara aquest rol era una etiqueta. Ara té pla lector com qualsevol alumne, tria si treballa la biblioteca de la seva aula o la del centre, i veu el que li toca sense el filtre de grup que només fa nosa a qui ja sap quina és la seva aula.

Els que es perden i els que es curen

Els llibres es perden. Aquesta és la part que els inventaris no volen dir. Hem afegit a cada llibre la data i el curs en què es va donar per perdut, i una nota, i hi ha una pestanya de perduts per a qui porta la biblioteca. En importar l'històric del centre hi havia dos-cents seixanta-un llibres perduts en cursos anteriors, que abans no constaven enlloc. Ara consten, amb el curs.

I hi ha l'hospital. Els llibres trencats, amb el llom obert o les pàgines soltes, van a un lloc a arreglar-se, i fins ara aquest lloc era una maqueta dibuixada a la pantalla que no guardava res. Ara és una taula de debò: quin llibre hi és, des de quan, què li passa. Vint-i-cinc llibres de l'històric hi han entrat el primer dia.

L'aprofitament, apuntat a l'aula

El canvi més gran és aquest. Fins ara sabíem quants llibres acabava cada alumne. No sabíem què passava a l'estona de lectura de l'aula: qui llegeix de debò, qui passa pàgines, qui no ha obert el llibre.

Hi ha un rol nou, el docent d'aula, que observa i no toca res del catàleg. Cada dia de lectura pot apuntar, per a cada alumne, un nivell d'aprofitament de l'u al quatre, o res. És un gest de segons per alumne, i al cap d'un mes és una dada que abans no existia. L'alumne veu el seu propi historial d'aprofitament: la decisió va ser que sí, que qui llegeix té dret a saber què s'apunta d'ell. El tres de setembre vam donar d'alta seixanta-dos docents d'aula del centre.

Amb això, les estadístiques han canviat. Es comparen grups i nivells per llibres acabats per alumne, no per total, perquè un grup de trenta no és un grup de vint. L'aprofitament es veu per grup, amb la barra per nivells, la mitjana i la tendència mes a mes. I no hi ha cap curs escrit a mà enlloc: el servidor dona la dada per alumne i curs, i la pantalla l'ordena.

Qui veu què

El professorat veu què ha llegit cada alumne, la valoració que hi ha posat i l'opinió que n'ha escrit. I l'alumne ho sap quan escriu: el formulari ho diu, en la mateixa frase. Els companys no veuen mai les opinions dels altres. Vam dubtar-ho, i la raó de fer-ho així és que l'opinió d'un alumne sobre un llibre és una de les converses més útils que un docent pot tenir amb ell, i amagar-la al docent la convertia en un diari que ningú llegeix.

Què no resol

Com sempre, el que no fa.

No hi ha llibres digitals, i no n'hi haurà. És un catàleg de paper. Qui busca lectura en pantalla busca una altra cosa.

El setembre segueix sent feina. L'assignació d'aula a grup del curs nou la sap només el centre, i s'ha de fer a mà cada any. Són trenta línies, no tres-centes, però són trenta línies.

Els importadors no fan miracles. En passar l'hospital, quinze llibres no s'han pogut aparellar amb cap exemplar perquè el títol estava escrit diferent al full que al catàleg. Els fulls de càlcul de deu anys tenen aquestes coses, i algú les ha de resoldre a mà.

Una instal·lació és un centre. Cada centre té la seva base de dades i entra amb el seu domini de Google. Posar-ne una en marxa és feina nostra, i l'inventari inicial, en un full de càlcul, és feina vostra.

Per començar

Si el vostre pla lector és un document i el vostre inventari és un Excel, la web d'El Pla Lector explica per on començar, i l'alta es demana des d'aquí. Portem el full de càlcul al catàleg el mateix dia.

I si el que voleu és que l'alumnat escrigui a més de llegir, El Club de les Poetes Vives i dictats.cat van pel mateix camí: que l'escriptura sigui una conversa amb el docent, no una exposició davant del grup.