Un museu a les fosques: catorze sessions de Visual i Plàstica convertides en missions

Qui fa Visual i Plàstica a 1r d'ESO coneix el bloc. Els elements del llenguatge visual: el punt, la línia, la forma, la textura, el color, la composició. És el fonament de tot el que ve després i és, gairebé sempre, la part del curs que es fa amb més fitxes i menys ganes. No perquè els conceptes siguin avorrits, sinó perquè arriben com una llista.

El Museu Apagat és la nostra manera de no donar-los com una llista. La premissa cap en una frase: el museu ha perdut els punts, les línies, les formes, les textures i els colors de les seves obres, i ARCA, el robot restaurador, necessita aprenents per recuperar-los, missió a missió. Catorze missions, una per sessió, i al final una galeria on cada alumne penja la seva obra.

Aquest article explica com està muntat per dins, i sobretot com s'avalua, que és on més temps hem posat.

Cada missió fa el mateix camí

Una missió sempre passa pels mateixos llocs, en el mateix ordre: l'objectiu, una exploració, el repte, un apartat avançat per a qui va sobrat, un qüestionari curt, una autoavaluació i el botó de guardar. Quan l'alumne ha fet tres missions ja sap què li espera a la quarta, i pot anar sol. Això és el que fa que catorze sessions es puguin fer sense que el docent hagi d'explicar el funcionament cada dia.

A cada missió hi ha una pista d'Història de l'Art amb una obra real, de domini públic i verificada, on l'element que s'està treballant es veu. No és una decoració: és la prova que allò que sembla una fitxa és el que fa servir qualsevol pintor.

Un repte a la pantalla o al paper

Cada missió té dos reptes possibles i el docent tria quin, per a cada una.

El repte a la pantalla és una petita aplicació interactiva, una per element, que es corregeix sola. Es dibuixa, es col·loca, es combina, i l'aplicació diu si s'ha entès.

El repte en paper és un treball fet amb les mans, que l'alumne fotografia com a evidència. El valora el docent, en una graella o per un full de càlcul, i en fer-ho s'allibera el segell de la missió igual que si l'hagués corregit la màquina. Hem volgut que la pantalla no expulsi el paper d'una assignatura on el paper és la meitat de la feina.

El dossier és de l'alumne

Al final, o quan vulgui, l'alumne genera el seu dossier: un PDF amb totes les evidències llegibles i, adjunt dins del mateix fitxer, el registre complet del seu progrés. És seu, se'l pot endur i es pot imprimir.

I és el pont amb el docent. Si el centre fa servir l'aplicació sense servidor, en mode local, el docent importa aquest PDF i l'aplicació llegeix el que hi ha adjunt. Amb el compte de Google del centre, el progrés se sincronitza sol i l'alumne pot canviar d'ordinador sense perdre res, però el dossier continua existint, perquè un PDF a la mà és una cosa que tothom entén.

La nota la posa el docent

Aquesta és la decisió que ordena la resta. L'aplicació no posa notes: proposa.

Quan el docent obre el treball d'un alumne, l'aplicació li proposa una rúbrica de quatre nivells per a cada criteri, amb l'evidència que ho justifica, un comentari i un aspecte a millorar. I una nota orientativa, que pondera la rúbrica, els qüestionaris i els reptes superats. El docent pot canviar qualsevol cosa. Fins que no prem confirmar, no hi ha res desat. Després, genera el PDF d'avaluació de l'alumne, amb el mateix nom que el dossier, perquè els dos documents vagin junts.

L'evolució del grup mostra el que un docent vol saber a mitjan bloc: quantes missions ha completat cadascú, com es reparteixen els nivells, qui va per sota del ritme, i una comparació que ens agrada especialment: com es veu cada alumne a les autoavaluacions contra com rendeix als reptes. La distància entre les dues és una conversa que val la pena tenir.

Corregir el paper amb ajuda, i per què és una proposta

Un docent de Visual i Plàstica acaba el trimestre amb una pila de fitxes escanejades, de diversos alumnes i missions barrejats. El Mode Docent les pot llegir: identifica de qui és cada pàgina i de quina missió, contrastant el nom escrit amb la llista del grup, i proposa un nivell, una nota i un comentari a partir de la rúbrica, de l'objectiu mínim si l'alumne té pla de suport, i de les seves puntuacions anteriors.

Ho subratllem: proposa. El docent veu la proposta, pot canviar l'alumne, la missió, el nivell, la nota i el comentari, i només quan confirma es crea la valoració i el treball corregit apareix al dossier de l'alumne. Si el centre no activa la intel·ligència artificial, aquesta pantalla ho diu i tota la resta funciona igual.

L'aula, i l'idioma de cada alumne

Dues coses més que han sortit de fer-lo servir.

El planificador d'aula: els pupitres amb la foto de cada alumne, el percentatge de missions amb segell, si és present o absent avui, i si té l'aplicació oberta en aquest moment. S'arrossega per distribuir i es desa. Sembla logística, però saber que l'alumne del fons fa cinc minuts que no té l'app oberta és el que fa que t'hi acostis.

I l'idioma. El docent pot fixar per a cada alumne si ho veu tot en català o en anglès: missions, obres, criteris, dossier, fitxes i la veu d'ARCA. Tota l'experiència de l'alumne canvia; el Mode Docent es queda en català. És per a l'alumnat que acaba d'arribar i encara no llegeix català amb comoditat, i és una adaptació que no marca ningú, perquè no es veu.

Què no resol

Com sempre, el que no fa.

Una instal·lació és un centre. L'entrada amb Google està lligada al domini del centre i als correus del seu professorat. Un altre centre necessita la seva, i la preparem nosaltres.

Les fotos de l'aula són dades de menors. El planificador pot carregar les fotos des de l'orla del centre. Que hi siguin, i on, és una decisió del centre amb el seu criteri de protecció de dades, no de l'eina. Sense fotos, funciona igual.

La nota orientativa és orientativa. La ponderació és una proposta nostra. Cada departament té els seus criteris, i el que val és el que confirma el docent.

És per a 1r d'ESO i per a aquest bloc. Catorze sessions sobre els elements del llenguatge visual. No és un curs sencer de Visual i Plàstica, ni ho pretén.

Per començar

museu.aulaia.cat és la instal·lació de l'Escola Industrial; la fitxa d'El Museu Apagat explica què fa i què no. Si voleu la vostra, demaneu l'alta.

I si el que us interessa és el pas del pla al volum, Diedric3D fa el mateix camí amb les vistes del dibuix tècnic. Són dues eines que parteixen de la mateixa idea: que el llenguatge visual no s'explica, es recupera.